Malaltia rara. Accés a medicaments sense finançament

Que un servei sanitari autònom denegui l'accés a un medicament que no es finança públicament a Espanya (disponible només per a ús hospitalari), però que ja ha estat autoritzat a altres persones amb la mateixa “malaltia rara” en altres comunitats autònomes, pot vulnerar el dret a la integritat física i la igualtat si no s'expliquen els motius pels quals es van atorgar les autoritzacions en els altres casos. Que aquests pacients es trobessin o no en la mateixa situació és un fet clau.

En aquests termes, el Tribunal Suprem s'ha expressat recentment anul·lant la sentència que havia donat raó a l'Administració de salut autonòmica davant d'un pacient.

Aquest pacient havia estat diagnosticat amb una "malaltia rara". Els metges van entendre que el seu tractament requeria un fàrmac provat per l'Agència Espanyola de Medicaments, d'ús hospitalari, però que no té finançament públic i no està disponible a la Cartera Bàsica.

Per a aquest tipus de medicaments es permet autoritzar la importació d'aquells comercialitzats en altres Estats, sempre que sigui imprescindible per a la prevenció, diagnòstic o tractament de patologies específiques perquè no existeix una alternativa adequada autoritzada a Espanya.  L'Administració, malgrat els informes i dades aportades pels metges, va denegar el tractament.

El pacient va recórrer judicialment aquesta denegació. El jutge li va donar la raó basada en el dret a la vida i a la integritat física, tal com es garanteix en la Constitució, ja que la necessitat de tractament estava justificada.

L'Administració sanitària apel·la a la instància superior, i li dona la raó perquè no s'ha demostrat que la salut o la vida del pacient estigués en risc imminent.

El pacient recorre al TS, que li dona la raó a partir dels següents motius:

1. Actualment, el medicament en qüestió és l'únic tractament disponible aprovat per les autoritats sanitàries per tractar la malaltia. Alguns pacients ja han estat autoritzats en altres comunitats autònomes, per la qual cosa es vulnera el dret a la integritat física i a la igualtat.

2.  No s'expliquen els motius pels quals es van atorgar les autoritzacions a la resta de casos, de manera que és impossible saber si els pacients que se'n van beneficiar es trobaven o no en la mateixa situació que l'afectat. 

3. L'accés al finançament públic d'un medicament no implica que correspongui a la comunitat autònoma decidir sobre els medicaments que han de conformar la cartera de serveis, sinó que es refereix al Sistema Nacional de Salut del qual forma part el Servei autonòmic de salut.

L'Agència amb competència exclusiva per autoritzar l'accés a medicaments en situacions especials requereix prescripció facultativa, informe de la necessitat de tractament d'una malaltia rara, la seva durada i consentiment informat. Aquests requisits es van complir en els casos en què els accessos individuals van ser autoritzats i que també complia l'afectat. La sol·licitud denegada per l'Administració reunia les exigències requerides per contrastar la seva situació amb la de la resta de pacients que ja havien accedit al medicament. S'acredita la discriminació soferta, ja que hi ha constància de l'existència d'una població que rep aquest tractament amb fons públics. El fet que el fàrmac no estigui inclòs entre els finançats amb fons públics no és motiu suficient per denegar la sol·licitud; ni tampoc l'al·lusió genèrica als seus efectes limitats sobre la malaltia o a la racionalitat de la despesa farmacèutica.

4. La càrrega d'acreditar les circumstàncies individualitzades dels altres pacients beneficiats per l'autorització del fàrmac no recau en l'afectat.